BEGET i LA SEVA RODALIA.-JOAN DOMÈNECH i MONER

DESCRIPCIÓ: JOAN DOMÈNECH i MONER.1987. TAPA TOVA. 20 X 13 CM. 352 PÀGINES. TEXT: CATALÀ.

La lectura d'aquesta miscel·lània sobre Beget, és recomanable per la infinitat d'utilíssimes observacions i anotacions rigorosament seleccionades d'un gran valor investigador i recopilador. Que satisfan les ganes o curiositat de qualsevol buscador de: paisatges, toponímies, rutes, històries, cançons populars, jaciments arqueològics, descripcions geogràfiques i geològiques, així com, la de tots aquells que recerquen radiografies socioeconòmiques actualitzades.

Si una crítica hagués de fer, més que sobre el contingut s'adreçaria al continent.

Al meu entendre, l'autor, volent demostrar que Beget i Rocabruna pertanyen a la divisió natural de la Garrotxa, fet que, geogràficament parlant, és irrefutable, dona vida a una falsa diferenciació cultural.

L'autor pràcticament s'oblida de les contrades veïnes del Ripollès i del Vallespir. Sembla que per ell, sigui més important la pertinença i semblança de Beget, Rocabruna, amb Olot i Castellfollit de la Roca, que no amb Molló, Viladonja o Setcases. Si es confon Geografia o administració amb Cultura, s'oblida el fet que la muntanya pirinenca ja sigui administrativament, Empordanesa, Garrotxina, Ripollesa, Berguedana, Ceretana, Urgellesa, Pallaresa, etc. És portadora i hereva d'una cultura mil·lenària que ha provocat i condicionat una identitat, unes formes de vida i d'entendre el món comú entre els pobles i zones que comparteixen un medi semblant.

L'error enfons fa que una part de l'entorn de la zona quedi arraconat.

Entorn que, tal com demostra la xarxa de relacions socials mantinguda pels begetins al llarg de la seva història, compren les tres vessants de la divisió natural que imposen les muntanyes i les carenes: Ripollès, Garrotxa i Vallespir. Però deixant aquesta més que critica, reflexió, voldria recomanar el llibre a tothom que s'interessi per la cultura.

Conèixer la realitat de qualsevol indret, per petit que pugui semblar, resulta importantíssim per obrir camins al coneixement. Com més monografies es publiquin, i com més rigoroses siguin, més aprofundirem en la comprensió dels grups humans, en general i de nosaltres mateixos en particular.

Antoni Llagostera i Llongarriu