Una veu de l’exili. Les cartes del mestre Josep Vilalta (febrer 1939 – abril 1941) Salomó Marquès

+ Una veu de l’exili. Les cartes del mestre Josep Vilalta (febrer 1939 – abril 1941) Salomó Marquès (Ed.) 2019 La Guerrilla Comunicacional, Girona. 14 x 20,5 cm. 248 pàg. Rústica. Il·lustrat. Molt bon estat, sense noms ni escrits. Matasegells d’entitat. (Història moderna. Exili. Guerra civil. Epistolari. Memòries. La Segarra, Lleida). Preu: 16 euros. (12.868)

Des dels camps de concentració de Sant Cebrià i Gurs i dels camps de treball de Sant Médard, Fourtou i Moux.

Josep Vilalta Pons (les Oluges, Lleida, 1904 - Narbona, 1987) va ser un mestre que va treballar en escoles de Tàrrega (Urgell), Tarroja (Segarra), la Seu d’Urgell (Alt Urgell), Torreserona (Segrià) i, ja durant els anys de guerra, a les Escoles del Patronat, a Barcelona, i a Cervera (Segarra). Des del punt de vista pedagògic, va ser membre de la Cooperativa de la Tècnica Freinet, un moviment que fomentava un aprenentatge mitjançant l’observació, l’experimentació i l’esperit crític, arrelat entre el magisteri de les terres de Lleida. Va militar al PSUC i en el sindicat de la FETE (Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza), adscrit a la UGT. Va ser secretari d’aquest sindicat a les comarques de Lleida. El 5 de juny del 1937, es va casar amb Maria Florensa Tudela, filla de Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell, Lleida) i nascuda el 1911, que també era mestra. Tots dos van marxar a l’exili i van refer la seva vida després de la Segona Guerra Mundial a Narbona. En els seus dietaris i en les cartes a la seva dona, Josep Vilalta recorda el pas de la frontera, entre el 7 i el 9 de febrer del 1939, i relata la vida als camps de concentració de Sant Cebrià i de Gurs. El testimoni es conserva al MUME.

7 de febrer del 1939

“Cal pas­sar per l’Agu­llana i d’allí a la Jon­quera. [...] Arri­bem a l’Agu­llana, on acon­se­guim poder esmor­zar pagant amb tabac [...] Amb por arri­bem a la Jon­quera. És una pro­cessó de gent i d’autos que no poden tirar ni enda­vant ni enrere. Quan arri­bem al Pertús pot­ser són la una de la tarda. Totes les mun­ta­nyes de l’entorn estan ple­nes de gent que cam­pen retar­dant l’hora d’entrar a França. Nosal­tres ens deci­dim a pas­sar. Anem per la vorera espa­nyola, i allí tro­bem lloc on repo­sar i dor­mir. Totes les cases estan aban­do­na­des. Al mig de la car­re­tera que divi­deix els dos països hi ha sol­dats i guàrdies. [...] És una cor­rua de gent, cot­xes i tota mena de mate­rial que des­fila per la car­re­tera en direcció a l’inte­rior de França. [...] Dormo per terra en una casa on podem fer foc a la llar. [...]