Com a tantes altres llars, la Guerra Civil era un tema tabú a cals Anglesola; una mena de desgràcia natural que havia fet enfollir ambdós bàndols i que convenia oblidar. I com a tantes altres llars, la dels Anglesola amagava als armaris els seus propis fantasmes, disposats a sortir així que la realitat esquerdava per qualsevol racó el vel de loblit. Llavors, tot duna, qui ha viscut còmodament amb una història que descobreix fingida, i a partir de la qual nha fet la seva pròpia, ha de partir a cercar la vertadera; és a dir, a escriuren una altra a còpia desbrinar fets i dinterpretar-los. Així es veu compellit a fer-ho Jordi Anglesola en descobrir un pare i una mare dels qui no en sabia res, i en haver dendinsar-se en una guerra que havia volgut ignorar per tal de conèixer-los. En la seva cerca, en Jordi Anglesola haurà de conèixer la retirada dels perdedors camí del nord, els camps de concentració francesos, el maquis al sud de França, linfern nazi i lintent fallit de reconquerir Espanya per a la República per part duns pocs milers de refugiats espanyols, convertits en guerrillers apàtrides en lluita permanent contra el feixisme. Descobreix, sobretot, una època on el valor suprem no era la vida sinó el que es feia amb ella, i on lempremta que al morir es deixava era més important que una vida llarga. Gairebé bé un mirall de la pau franquista, amb la vida a penes viva, esmorteïda i grisa, estabulada; un mirall que en Jordi Anglesola es veu forçat a trencar i travessar, per després agafar-ne els trossos i refer-ne un on poder trobar una imatge de si mateix feta a mida.
Biografía del autorJordi Angusto (Barcelona, 1955), economista, autor de dos assaigs deconomia publicats per Editorial Gregal (I jo quina culpa en tinc, de tot plegat?; I ara què? Entre la crisi i la fallida: propostes alternatives) i de força articles sobre la crisi publicats a mitjans i revistes (El País, El Periódico de Catalunya, Valors, Papeles de cambio socioeconómico, Revista Econòmica de Catalunya...), lany 2011 va escriure la seva primera novella que ara publiquem, i daquesta manera afegim el seu nom a la llarga llista deconomistes escriptors que troben en la ficció una diferent manera daproximar-se i entendre una realitat social que no és susceptible de ser completament reflectida en els models abstractes de la ciència. La novella, doncs, com una via alternativa i complementària de captura i transmissió de coneixement de les motivacions humanes que leconomia simplifica amb la invenció dun homo economicus egoista i racional a la cerca permanent de majors cotes de satisfacció material. I, alhora, la novella com a conjunt de regles definides per mantenir linterès del lector fins al punt final mitjançant la intriga, un joc entre lautor i el lector, on el primer amaga i desvetlla mentre que el segon cerca i es deixa enganyar, a condició que lengany sigui tan versemblant com en els jocs de màgia.
Extracto. © Reimpreso con autorización. Reservados todos los derechos.Quan et deia que hi va haver culpables no em referia només als vencedors, Miquel, també pensava en la gent que els aclamava mentre entraven a Barcelona i arreu de Catalunya i d Espanya, i en la gent que no ha fet res des de llavors. Res: ni fer, ni dir, ni tan sols recordar. Còmplices culpables tenallats per la por, el gas verinós i invisible de què parlava mon pare i que ara m ofega a mi mateix i t ofega a tu. La por, Miquel, la por de dir i de fer, la por de pensar i de recordar. L oblit culpable, com un mirall que hem trencat per no veure ns covards com som. El pare deia que mor qui mata, i jo penso que també mor en vida qui no ho fa i calla i aguanta i passa un dia i el següent. Al capdavall, aquella guerra va anar d això: d uns que van dir prou callar i esperar a un demà que mai no ens arriba, i d uns altres que no els ho van tolerar i van aixafar-los. No s enfrontaven només les dues espanyes, també Catalunya i Espanya, la llibertat i la por, els propietaris i els proletaris, l espera a demà i al cel i el vull ara i aquí. I tu encara em demanes que m esperi? Esperar un dia, dos? Esperar que caigui el monstre? Saps què et dic, que la vida és el contrari d esperar, que la vida és això que passa mentre esperes, això que fas perdre als qui fas que esperin i els promets un cel a canvi. Espera tu, si vols; perquè jo, si la por que m ofega no em venç a darrera hora, ja sé què he de fer: no només venjar els pares, també tots aquells homes i dones que a més de perdre una guerra van perdre una pàtria. Fins un tros de terra on jeure morts van perdre."