Confuci. El naixement de l’humanisme a la Xina. CaixaForum 2004. 30 cm. A color. Com nou!

Confuci. El naixement de l’humanisme a la Xina

VV.AA.

Edita CaixaForum

2004

1ª edición

30 cm.

Tapa semi dura

Sobrecubierta semi transparente

214 pág.

Papel de extraordinaria calidad

Sin señales apreciables. Como nuevo!

IDIOMA: català / catalán

“El Mestre va dir: ‘¡Voldria tant prescindir de la paraula!’ Zigong va objectar: ‘Però, si no parléssiu, ¿què transmetríem nosaltres, els vostres humils deixebles?’ El Mestre va concloure: ‘¿Parla el Cel? Les quatre estacions se succeeixen, les cent criatures proliferen i ¿quina necessitat té el Cel de parlar?” Paradoxes de la història: la vida i el pensament de Confuci (551-479 aC) són una profusió de mutismes, enigmes i vuits que, tanmateix, han fet parlar molt. La primera biografia no va aparèixer fins a tres segles més tard, i les Analectes són un compendi de records recopilats pels seus deixebles, després de la seva mort, en forma de conversacions. Reconegut com a savi i venerat com a sant al llarg de la història, les paraules del Mestre encara avui ressonen amb força en forma d’aforismes, màximes i sentències. L’exposició Confuci. El naixement de l'humanisme a la Xinadesvela a CaixaForum la figura i els ensenyaments d’un mestre poc conegut del gran públic, a partir de 130 obres d’extraordinari valor que abracen més de vint segles, algunes de les quals s’exhibeixen per primera vegada fora del país. Bronzes rituals arcaics dels segles XIII al V aC; baix relleus funeraris d’època Han (segles I i II); els Vestigis sagrats de la vida de Confuci; objectes emprats en la pràctica de les sis arts nobles (conducció de carros, tir amb arc, ritus, música, escriptura i matemàtiques); escultures funeràries de funcionaris civils i militars dels segles V a XII, i retrats de venerables d’època Ming i Qing amb els seus tocats i les seves insígnies de rang, entre altres objectes i peces, apareixen distribuïts al llarg d’un recorregut dividit en set apartats. La mostra, organitzada per la Fundació “la Caixa”, la Réunion des musées nationaux i el Musée des arts asiatiques-Guimet (París), amb la participació de l’Administració Nacional per al Patrimoni Cultural de la República Popular de la Xina, es presenta en el marc del Fòrum Internacional de les Cultures Barcelona 2004. 
L'exposició: Confuci. El naixement de l'humanisme a la Xina, comissariada per Jean-Paul Desroches i Catherine Delacour, es podrà visitar a CaixaForum (av. Marquès de Comillas, 6-8), del 27 de maig al 29 d’agost de 2004. 
El mestre Kong (Kongzi), conegut a Occident com a Confuci (551-479), va viure una època obscura de venjances i guerres sacsejada per profundes commocions acompanyades de violències i abusos de tota mena. Juntament amb Laozi (570-490?) i Buda (536-480?), forma una tríada de mestres espirituals que en el segle VI aC van propugnar la necessitat d’una nova ètica social. A diferència d’ells, Confuci no és el fundador de cap religió o espiritualitat. No obstant això, representa un autèntic fenomen cultural que es confon amb el destí de tota la civilització xinesa. Més enllà de la Xina, Confuci és una figura universal (igual que Buda, Sòcrates, Crist i Marx), perquè amb ell es produeix un fet decisiu: la reflexió de l’home sobre l’home. Ell proposa, per primera vegada, una visió ètica de l’home en la seva integritat i la seva universalitat.
Al llarg de la seva carrera, va intentar convèncer els governants de la conveniència de restaurar les regles i els costums antics, sense arribar a aconseguir-ho. Malgrat els seus fracassos, va perseverar en el seu desig de posar remei a les crisis polítiques i les lluites de poder mitjançant l’ensenyament. Després de la seva mort, els seus deixebles van compilar algunes de les seves converses amb el Mestre sota el títol de Lunyu (les Analectes).
Les dades biogràfiques sobre la vida de Confuci són imprecises. Dedicat a l’estudi des dels quinze anys, aviat es va convertir en docent al servei d’una família noble de l’estat de Lu, de la qual es creu que va ser intendent. Als trenta anys tenia nombrosos deixebles i era consultat per grans prohoms. Va iniciar una etapa d’activisme polític que el portà a exercir el poder en la cort dels ducs de Lu, a la peregrinació i al desterrament. Confuci va predicar el cultiu de les virtuts i el deure a aspirar a la perfecció, una qualitat humana superior que identificava amb la sinceritat i la moderació, la justícia, la lleialtat i el respecte a la naturalesa, és a dir, el ren, que s’assoleix mitjançant una permanent superació personal i la disciplina moral, i no en virtut del naixement, com pretenia la noblesa feudal. El caire subversiu d’aquest pensament és precisament el que va molestar els seus contemporanis més poderosos.
Més que un creador, es va presentar com un transmissor dels ensenyaments dels antics savis xinesos. Les seves doctrines es basen en l’estudi, el comentari i la recuperació dels textos tradicionals, dels quals va saber extreure idees noves. La vida de Confuci està marcada per la recerca infructuosa d’un príncep disposat a portar a la pràctica les seves doctrines d’organització racional de la societat. Tres segles després de la seva mort, la dinastia Han va convertir el confucianisme en la doctrina oficial de l’Estat.
L’exposició Confuci. El naixement de l’humanisme a la Xina traça un recorregut a través de més de vint segles d’història que permeten que el gran públic es familiaritzi amb el pensament i la figura del Mestre: la importància del culte als avantpassats, la seva vida, la recuperació de la seva doctrina durant la dinastia Han (206 aC - 220 dC), la pràctica de les sis arts nobles, la implantació del sistema d’exàmens imperials basat en els textos confucians (vigent a la Xina fins a 1911), el culte a Confuci i la seva influència posterior a la Xina imperial. El seu pensament arribà a Occident a través dels missioners, i aviat va cridar l’atenció de l’elit il·lustrada (Leibniz, per exemple, va intentar descobrir les seves raons més profundes i Voltaire es va servir del seu pensament com a arma llancívola). Així mateix, l’exposició presenta una sèrie de sentències del Mestre, projectades a la paret en cal·ligrafia xinesa amb la traducció al castellà i al català, així com una selecció de fotografies dels llocs de pelegrinatge captades entre 1907 i 1914 per tres missions científiques, i fragments d’un documental filmat a final de 1990 per a la televisió alemanya.

ELS SET ÀMBITS DE L’EXPOSICIÓ 

Confuci, descendent dels reis Shang, va ser educat en el respecte al culte dels avantpassats. Aquests ritus van forjar el seu temperament i es van convertir en la base de la seva filosofia. Pobre, però format segons els valors de l’aristocràcia, va portar una vida errant d’una cort a l’altra per difondre el seu missatge de fe en la perfectibilitat de l’home. Aquest valor prioritari que Confuci va concedir a l’educació es convertiria, al seu torn, en el fonament de la societat imperial: a l’‘endevinaire’ el succeix el ‘lletrat’, funcionari que ha demostrat els seus mèrits a través d’un examen, en el marc d’un sistema que es va mantenir en vigor fins l’any 1911. Per la seva banda, la pietat popular va elevar el savi a la categoria de sant. Aquestes són les dues vessants de la figura de Confuci que il·lustra la present exposició, estructurada en set àmbits. 

1. Una filosofia basada en la tradició 

Segons relaten totes les biografies de Confuci, el pare del filòsof va contreure matrimoni, a una edat ja avançada, amb una jove de catorze anys amb l’esperança que donés a llum un fill que perpetués el culte als avantpassats de la família. El llinatge era noble, atès que el pare descendia dels reis Shang (segles XVIII - XII aC). La mare de Confuci, que va enviduar quan aquest només tenia tres anys, es preocupà d’educar-lo en la tradició, cosa que probablement explica la seva inclinació innata pels ritus, aspecte clau del seu pensament. 
En aquest primer àmbit es mostra una vintena de bronzes arcaics d’extraordinari valor que il·lustren el paper destacat dels ritus a la Xina antiga. Del final de la dinastia Shang data el grup de set recipients de bronze, un conjunt de caràcter excepcional en haver estat emprats en el culte als avantpassats d’una mateixa família entre els segles XIII i XII aC, cosa que reflecteix la força dels lligams familiars entre els membres de l’aristocràcia Shang.
Es mostren també altres bronzes de la dinastia Zhou de l’Oest (segles IX al VIII aC), ricament guarnits amb figures i gravats amb motius geomètrics. A continuació, la dinastia Han de l’Est, el regnat de la qual es coneix com a l’època de Primaveres i Tardors (722-481aC) i època dels Regnes Combatents (453-221 aC), és una etapa de conflictes permanents entre els senyors feudals en què es debilita el poder reial. La decoració dels bronzes rituals tendeix a desaparèixer, mentre que els guarniments d’altre tipus (miralls i adreços) són enriquits amb incrustacions d’or, plata i pedres precioses (pompa contra la qual, precisament, intenta rebel·lar-se Confuci). 

2. La vida de Confuci 
Les dades sobre la vida de Confuci són imprecises, ja que gairebé no hi ha documents històrics que donin compte de la seva trajectòria. Sabem que estudià per a mestre públic i que fins als cinquanta anys es dedicà a la docència. A partir d’aleshores, inicià una etapa d’activisme polític al costat de prínceps i senyors, procurant aconseguir sense èxit una reforma de les institucions basada en la moderació, la lleialtat i la justícia. Després de la seva mort (479 aC) es construí una petita escola confuciana que funcionà fins a la fundació del primer imperi (220 aC). Els valors que predicaven els deixebles de Confuci van caure en desgràcia sota l’irascible i totpoderós primer emperador. En canvi, van servir per legitimar i estructurar la dinastia següent: els Han (206 aC - 220 dC). 
Precisament, en aquesta època s’escriu la primera biografia de Confuci, redactada per Sima Qian (145-86 aC), un dels historiadors més famosos de l’antiga Xina. Aquesta hagiografia, al llarg dels segles, s’anà enriquint amb noves anècdotes fins a formar una mena de cànon il·lustrat de la vida del savi. Les imatges, acompanyades de textos breus, primer van ser gravades sobre pedra i després estampades en rotlle, i protagonitzen els Vestigis sagrats de la vida de Confuci, que s’exhibeixen en aquest àmbit. 

3. El naixement de l’humanisme xinès 
Després de la mort de Confuci, els seus alumnes van anotar els continguts de les seves converses amb el Mestre. Deixebles posteriors van completar i enriquir el treball, aplegant una selecció de textos agrupats sota el títol de Lunyu (les Analectes o Converses), que consten de 499 passatges repartits en vint llibres. La influència dels principis enunciats pel Mestre, tan arrelats en l’època Han, es poden percebre en les esteles funeràries que s’exhibeixen en aquest àmbit. Las parets guarnides de les tombes són testimoni de la pietat filial, i l’equilibri del microcosmos familiar es reflecteix en l’harmonia que regeix la relació del príncep amb els súbdits del Cel i la Terra. Les escenes estan ambientades en residències nobles i apareixen organitzades en registres horitzontals, dintre d’un espai rigorosament ordenat i animat per figures serenes i hieràtiques. En una d’aquestes apareix Confuci oferint un ocell com a regal a Laozi, el fundador del taoisme.
L’emperador Ling Di (168-189) ordenà gravar en pedra, per primera vegada, els textos que expressaven la quinta essència del pensament confucià. Durant el saqueig de la capital, l’any 190, aquesta obra monumental (46 esteles gravades en pedra per les dues cares amb més de 200.000 caràcters erigides a la biblioteca de l’Escola Imperial, a l’actual Luoyang) va ser destruïda. No obstant això, alguns dels escassos fragments que van sobreviure s’exhibeixen en aquest àmbit. Aquests textos clàssics també es van conservar en suport escrit. La versió canònica, establerta i comentada pel neoconfucià més important, Zhu Xi (1130-1200), es presenta sota la forma de quatre llibres. En el marc de l’exposició es mostra una de las versions més antigues, impresa a final del segle XIII i descoberta a la tomba del príncep Zhu Tan, fill del fundador de la dinastia Ming.

4. La pràctica de les sis arts 
Confuci creia que l’ésser humà podia perfeccionar-se a través de l’estudi. En aquest sentit, l’ensenyament de les sis arts nobles (ritus, música, escriptura, matemàtiques, conducció de carros i tir amb arc) tenia com a objectiu desenvolupar la sensibilitat i l’autocontrol, per restablir d’aquesta forma l’harmonia de l’home amb l’Univers. Aquest àmbit reuneix una sèrie de peces arqueològiques de gran valor que materialitzen l’estudi de les sis arts nobles (liuyi). Mitjançant la pràctica infatigable, l‘’home de bé’, sigui quina sigui la seva condició o procedència, podrà accedir a les més altes funcions de l’Estat. 
- Ritus (li). El culte als avantpassats i les cerimònies marquen el pas de les estacions i les diverses etapes de la vida. La dansa apareix representada a través d’unes estatuetes de línies marcadament estilitzades que en remarquen la funció de caràcter funerari.
- Música (yue). Principal reguladora que el Cel i la Terra ofereixen a l’home, la música s’evoca en la present exposició mitjançant dues peces clau de les típiques orquestres en temps de Confuci: dos carillons, un de campanes i l’altre de pedres dures. Percudits per mitjà de martells, aquests dos instruments se solien tocar junts, disposats en registres superposats i suspesos d’un pòrtic.
- Escriptura (wen). Amb el ritual, reprodueix la dinàmica i el moviment del món. Es practica en una atmosfera recollida, amb objectes carregats de simbolisme: la pedra on es prepara la tinta, els pesos per subjectar l’estora i el segell, tots aquests en forma de tortuga, símbol de l’Univers (la seva imatge evoca la calma i el silenci que envolten qui escriu).
- Matemàtiques (shu). La ciència dels nombres és l’origen de l’exactitud de les mesures, de la riquesa i de la prosperitat. Aquest apartat inclou algunes mesures. 
- Conducció de carros (yu). Vehicle solar, el carro està relacionat amb la guerra, la caça i les desfilades que expressen el poder del sobirà. La vela en forma d’arc celest simbolitza l’Univers. Les classes de conducció començaven entre els quinze i els dinou anys. Més endavant, l’amo del carro delegava un conductor que el guiava d’acord amb un complex cerimonial. En aquest sentit, entre altres objectes, s’exhibeix un Carro tipus ‘rong che’ amb conductor de la dinastia Han.
- Tir amb arc (she). Forma part de l’entrenament físic de l’home, igual que la conducció de carros, i permet posar a prova el talent a través de la competició. 

5. El pensament de Confuci en la vida pública 
Rebutjat en vida pels poderosos, el pensament de Confuci esdevingué més endavant doctrina d’Estat. A partir de l’any 606, l’Imperi va instaurar un rigorós sistema d’exàmens (keju), basat en els escrits confucians i les sis arts nobles, per escollir els lletrats-funcionaris encarregats de les qüestions públiques. Sota els Sui i els Tang (580-907), les figures de funcionaris són nombroses i ocupen un lloc destacat a les tombes. Es tracta de representacions del poder oficial més enllà de la mort i es caracteritzen per un cànon frontal sovint hieràtic. Vestits, lligadures i altres atributs de rang contribueixen a subratllar la pertinença a aquesta elit lletrada que dirigeix l’Estat. 
Des dels Song fins als Qing (960-1911), els retrats pintats sobre diferents suports demostren la permanència d’aquesta iconografia, com és el cas del retrat del venerable Qi Jiguang (1528-1587), cèlebre estrateg de l’època Ming, o de la vintena de retrats de venerables de la família Liu i les seves dones (que representen la cadena d’un clan familiar al llarg de les dinasties Ming i Qing, i que es conservaven en el marc d’un santuari erigit en honor dels avantpassats de la família), així com d’un gran retrat de quatre venerables i les seves mullers.
Així mateix, aquest àmbit reuneix exemples dels vestits, guarniments i insígnies que portaven els funcionaris-lletrats per denotar el seu estatus social, atributs que al llarg de la història van anar evolucionant. Tradicionalment, el cos i el grau del funcionari es reconeixien a través del ‘quadrat mandarí’ que portava brodat en el pit. Els funcionaris civils lluïen diferents ocells, mentre que els militars portaven feres, i els animals mítics eren la marca distintiva dels funcionaris judicials. D’aquesta forma, s’exhibeixen un barret amb agulla llarga, una corona decorada amb pedres semiprecioses, una sivella d’or i un cinturó de jade que procedeixen de les excavacions de la tomba de Zhu Tan (1371-1390), príncep de Lu, precisament l’estat on va néixer Confuci. Paral·lelament es mostren tres vestits que van pertànyer a descendents del Mestre i que provenen de la seva residència a Qufu. Dues d’aquestes vestidures, de cos i mànigues amples, són de l’època Ming, mentre que la tercera, de màniga cenyida, data dels Qing. 

6. El confucianisme, religió oficial 
Per bé que sempre es va declarar agnòstic, Confuci és venerat com al fundador d’una religió. Aquesta paradoxa és el resultat d’un dilatat procés històric, al qual no és aliena la influència del taoisme i el budisme. Si bé el seu pensament es basava en ensenyances laiques, de caràcter racional i d’ordre social, al llarg dels segles, la seva ciutat natal, Qufu, es convertí en el nucli d’un culte religiós que es va estendre per tota la Xina. Les successives dinasties, en funció dels seus interessos, van atribuir a Confuci tota mena de títols honorífics i l’elevaren al panteó de les divinitats xineses. Aquest àmbit inclou tres icones inspirades en imatges antigues procedents de Qufu que mostren Confuci sota els trets del ministre de Justícia del principat de Lu, en actitud docent i envoltat de dos dels seus deixebles. 
Els deu vasos per a sacrifici en bronze datats de les dinasties Shang i Zhou que s’exhibeixen també en aquest apartat van ser un regal de l’emperador Qianlong (1736-1795) al temple de Qufu, qui per demostrar la veneració que sentia per la figura del savi es va desprendre de les peces més antigues i valuoses del seu palau. Precisament, Qufu es convertí amb el decurs dels segles en una ciutat santa, el cor del confucianisme religiós. Tres són els llocs sovintejats pels pelegrins: la tomba, el temple (del qual es presenta una pintura a l’aigua) i la residència dels descendents. 

7. La influència del confucianisme 
A partir de la presa de poder i al llarg del segle següent, la dinastia Qing (1644-1911), d’origen manxú, s’esforçà a posar en pràctica l’ideal confucià del bon govern. Amb aquest objectiu, va recuperar els antics cultes imperials que havien caigut en desús des dels Han. Els altars del Cel, la Terra i l’Agricultura i de la Lluna i el Sol van ser restaurats en aquesta època. Situats en els quatre punts cardinals del Pequín manxú, en un espai dotat de caràcter simbòlic, l’emperador hi acudia regularment per celebrar pomposos sacrificis. Per respondre a les exigències del ritual, manà confeccionar una vaixella específica. Quatre recipients de porcellana groga són el testimoni de les cerimònies celebrades a l’altar de la Terra i l’Agricultura sota influència del confucianisme. Així mateix, s’exhibeix un rotlle horitzontal molt llarg on veiem com l’emperador Yongzheng (1723-1735) obre el ‘primer solc’ en el camp sagrat adjacent a l’altar de l’Agricultura. 
Aquest simbolisme agrari no és aliè als europeus de la Il·lustració, en particular els fisiòcrates. El gravador Stanislas Helmann va reproduir aquesta cerimònia oficial el 1786 en un àlbum didàctic. En un altre gravat de l’època, Monsenyor el Delfí, futur rei Lluís XVI, apareix representat com a llaurador. Gràcies a les obres dels jesuïtes que van inundar Occident, l’Europa dels segles XVII i XVIII es va encapritxar de tot allò que procedia de la Xina, però la ‘intelligentsia’ europea (en especial Leibniz i Voltaire) es va sentir especialment atreta pel pensament confucià amb el qual se sostenia l’imperi xinès, que Voltaire considerava l’exemple d’un Estat basat en la raó.